Crònica: Andorra Ultra Mític

Han estat 4 mesos de preparació i uns quants més d’il·lusió. Des del dia que em vaig apuntar tenia clar que aquest seria l’objectiu del 2014. El meu límit fins ara eren els 101Kms de l’Ultra Cavalls de Vent i aquest any tocava superar-ho. Pot ser una opció hagués estat Emmona (110km i D+8450m) però em vaig decidir per l’Ultra Mític d’Andorra (112Km i D+9700m).

L’Ultra Mític d’Andorra té 112Km però me la vaig plantejar com 3 etapes seguides d’acord amb els punts de vida o d’abandonament. M’acompanya el Xavi amb qui vaig començar les llargues distàncies, tot i que ell va estar a punt de no venir.

En arribar a Andorra ja es veu molta animació i ambient, Els de la Ronda dels Cims ja porten hores per estes muntanyes. Entre els participants, em trobo vells coneguts com la Pilar i el Pau de UT les Fonts i també algú del terreno com Sergi de la UEC Tortosa que participa a la Celestrail. Després del briefing, temps de descansar i acabar de preparar la motxilla. Són les 22h de la nit de divendres i comença l’aventura.

Ordino – La Margineda

És la primera i més dura. Per mi, la clau per saber si podria acabar la Ultra o no. Comencem a Ordino divendres a les 22h amb un ambient espectacular. Els primers 6km fins a Llorts és nota el suport de la gent que havingut a veure la sortida. A partir d’aquí, s’iniciarà la solitud de la muntanya. Be al principi,solitud poca perquè allò és una processor de corredors fins al Clot de Cavall, amb 1500m positius. Després, baixada fins al Pla de l’Estany (km17) amb el primer avituallament. Aquí s’inicia la pujada al Pic de Comadpedrosa. Un ascensió que com be comenta el meu company Xavi en algun tram sembla Mordor. Segur que si Frodo hagués hagut de pujar fins dalt a desfer-se de l’anell ho hagués desixat per algú altre. I és durent la pujada hi ha moments et toca anar a 4 grapes. Un cop coronat baixada tècnica on en certs moments, trepitges neu. Arribada al Refugi de Comapedroa,  moment per menjar un bon plat de pasta i recuperar forces. Jo estic més tranquil perquè li tenia molt respecte al Coma i l’he passat bastant be.

Continuem camí cap a Margineda. Primer fem la Portella de Sanfons i després el Bony de la Pica, on el Xavi comença a patir. Aquí jo m’avanço i inicio una baixada molt tècnica al principi que després es suavitza. És un descens de 1400m negatius que sembla no acabi mai. Pensar que un cop baix és el final de la 1a etapa i que em trobi prou be físicament em fa baixar bastant ràpid.

Un cop a Margineda menjo dos plat de pasta i em canvio de roba mentre m’espero al Xavi. Començo a veure que la fita de l’Ultra és possible. De moment porto 43Km i D+3900m, les cames responen i porto bastant de marge respecte a l’hora de tall.

pmitic1

Margineda – Bordes d’Envalira.

Xavi ja ha arribat i es planteja plegar. Comenta que mentalment no està preparat per la cursa, tot el contrari que jo. Des de principi d’any que la tinc en ment i el darrers 4 mesos han estat planificats per fer-la, així que continuo sol cap a les Bordes d’Envalira. De principi hi ha una dura i llarga pujada cap al Coll Bou Mort i el refugi Claror. Jo començo be però al tram final tinc una pàjara de les bones. Feia 10 dies que havia fet el mateix tram en 2h30 i aquesta vegada tardo 3h30. No obstat aconsegueixo arribar al refugi on descanso prou i m’alimento tot el que puc. Alli em trobo un vell conegut de l’UT les Fonts de Xerta que vaig fer fa 2 anys. És el Vier, alias Patillades, que estava dormint. Ell fa la Ronda i com que el tros fins el Refugi de l’Illa coincideixen totes dues curses, el fem junts. Això em fa revifar. M’adapto al seu ritme i aconsegueixo anar recuperant forces poc a poc. Un cop a l’Illa, torno a menjar un altre plat de pasta i un bon caldo d’arròs. Conec be el que em queda, pujadeta a la Collada de Pessons i després baixada interminable i pesada fins les Bordes on arribo sobre les 22:15. Ja porto mes de 24h i comença la 2a nit. Aquí prenc una decisió i és dormir una estona.

pmitic2

Borde d’Envalira – Ordino

Torno a canviar-me de roba i aquest cop m’abrigo. La temperatura ha baixat i la gent ja comenta que la nit serà més freda que l’anterior. Això no em traquilitza perquè que aquesta segona nit l’hauré de fer sol. Per sort, tot aquesta etapa me la conec d’una de les excursions que havia fet altres anys per Andorra. La primer pujada fins el Pas de les Vaques és com la recordo. Pujada pel recte. Res de corriols. A banda del desnivell, perdo molta estona buscant contínuament el marcatge de la cursa. Però finalment arribo a dalt i per sort no fa tant de fred com esperava. Després d’una bona estona carenant baixo cap al Refugi d’Incles. Que llargues es fan les distàncies quan estàs cansat, sembla que no arribi mai. Finalment ho aconsegueixo i un bon caldo calentet mira d’ajudar-me a calentar el cos. Toca la pujada més dura de les dos que em queden. És la de Cabana Sorda i a banda de ser llarga hi ha algun tram de forta pendent. Estic tremolant, amb les mans gelades i per empitjorar-ho tinc son. És lo pitjor perquè vas caminant i no controles la direcció. Sembla que porti alguna cervesa de més. Com a solució em poso cantar i això em revifa, fent la pujada bastant decidit. Arribo a dalt i ja surt el sol. Baixada cap al com de Jam, on em trono a trobar un vell conegut de Xerta. És el Jordi Costa, un màquina que també fa la Ronda i que aquest any fa UTMB. Ara ja darrer coll. És la colla de Meiers, costa però al final el corono i allí ja baixada de 17Kms cap a Ordiono passant pel Sorteny. els darrers quilòmetres els faig bastant ràpida i finalment arribo al poble en mig de l’aplaudiment del públic i l’speaker corejant el meu nom. Gallina de pell!!

Temps final, 37h25m, bastant per sota de les 40h que havia previst i veient la possibilitat d’haver-la fet en menys de 36h.

pmitic3

 

Reflexions post-cursa

Primer de tot, molt content per haver complert objectiu, havent acabat per sota del temps esperat i fer-ho prou be físicament. Això dona idea que el treball d’aquests 4 mesos ha donats els seus resultats. També m’alegra haver estat un dels 155 corredors de 325 que han acabat. Amb tants abandonaments dona idea de la duresa de l’Ultra. I no és un tema només físic sinò també mental. Recordo uns nois de Castelló que a Bordes van plegar i jo els vaig dir que els més dur estava fet. La seva resposta va ser, “uf, una segona nit sense dormir no l’aguantarem..

Felicitar a l’organització per tot el treball fet. Els avituallaments, completíssims. Poder menjar el que vulguessis en cada parada i sobretot , coses consistents, crec que per mi va ser clau. A diferència de Bastions on va haver llocs que només quedaven engrunes aquí no et feia falta de res. El voluntaris, un 10, sobretot aquells que estaven als controls de pas de llocs complicats com al Comapedrosa, on de fred i vent en feia un rato. També s’agraeix com han vetllat per la nostra seguretat. Aquest ultra transcorre molts trams per alta muntanya i les condicions de temps són imprevisibles. No obstant, hem tingut la gran sort que el temps ens ha acompanyat. Amb pluja i fred, hagués estat un infern.

I per acabar, unes paraules per una persona que a cada parada m’enviava missatges d’ànims i preocupació, gràcies al quals vaig poder el petit moments de crisi.

I ara que?

Això em pregunto jo. Ara que he fet el que volia, ara que? De moment ja tinc un altre objectiu totalment inesperat. fa unes setmanes vaig ser agraciat amb un pitrall per la Ultra Pirineu, l’antiga Cavalls de Vent, gràcies al programa Tot Gira de Catalunya Ràdio. Així que, no he de continuar preprant-me per millorar el paper de l’any passat.

Abans però m’agradaria treure’m una espina clavada….