Crònica: Volta a la Joca

Aquest passat diumenge 17 de maig hi havia dinar de club i a mi se me va ocórrer la ‘genial’ idea de fer una sortideta per fer gana. Buscant alternatives a lo que sempre fem pel Montsia vaig pensar que tocar una mica de Port estaria be i enseguida em va vindre al cap una volta que vaig fer fa més d’un any per la Joca, prop de Mas de Barberans.

En principi era per tots els públics però ‘sort’ que al final només vam ser 6 valents atès el que ens vam trobar després.La primera pujada ja tenia tela pel canal de l’Anyó. Jo no la recordava tan dura. Sort que els que anàvem estàvem més o menys forts perquè hi havia algun tram de grimpadeta que tela. Un cop dalt la cosa encara pujava més per sobre la Joca i quasi fins i tot a l’alçada de Caro.

IMG-20150517-WA0008

Un cop dalt lo paissatge ja era totalment diferent amb unes senderetes corredores que pujaven i baixaven suaus, per una zona emboscada i molt bonica. Ara si que xalàvem. Ja podria ser el recorregut tot així. Llàstima que primer has de fer tota la pujada previa perquè seria un lloc divertit per entrenar.

Després de fer parada per repostar forçes ja només quedava fer la tornada per la Portella de Calça, una bona baixada perdedora, on t’havies de fixar be en les marques roges. El problema és que ens vam animar massa i vam baixar massa ràpid, perdent els senyals.

IMG-20150517-WA0010

Llavors, en lloc de tornar enrere i recuperar la sendera bona vam pensar que pot ser la podríem trobar més endavant fent un recte. Greu errada perquè ens vam trobar en unes parets que eren impossible de pujar.Fins i tot a mi el GPS em va arribar a dir que havia recuperat el track correcte però és que el corriol anava per sobre la paret.Van ser dos hores perduts on vam viure moments de tensió i nervis i on ens vam graduar en trail-escalada. NOTA: en el mapa, en blau la ruta correcta i en roig el que vam fer.


mapa3

Finalment, ja desesperats, sense aigua i amb les forces a al límit, vam trobar miraculosament una sendera que em sembla que va a la font del Paradís i vam poder arribar als cotxes.

Evidentment vam fer tard al dinar i com no, se’ns en van riure el que van voler. Era igual, el més important per mi és que ningú va pendre mal i que al final vam poder gaudir del dinar Montbike, un club que cada cop es fa més i més gran.

IMG-20150517-WA0007

Reflexió

Aquesta sortida per mi  ha estat un toc d’atenció. I no és el primer cop. Personalment, en algun moment ho vaig passar malament. Jo era qui havia organitzat la sortida i qui havia proposat la ruta. Pot ser exagero però va haver algun moment que des del meu punt de vista va ser feo per la perillositat. Per sort, ningú va pendre mal i ho podem contar com a anècdota. El que si se és que aquesta sortida he estat una gran lliço per la propera vegada.

Agrair als companys Alfredo, Joan Andrei, Miquel, Ramon i al nou vingut Carlos la paciència i el temple en les situacions complicades. Us prometo que no tornarà a passar.